Interacció amb els Grups

Hem de deixar de banda certes conviccions



Ja és hora que els grups d'havaneres abandonem certes conviccions creades fa anys i alimentades a través del temps per una desídia artística i un acomodament exageradament danyós.

A saber:

"El nostre grup fa .... anys que es va fundar, per tant, amb el nostre nom ja n'hi ha prou, ningú pot discutir la nostra qualitat ni professionalitat".

- Si jutgèssim l'evolució duta a terme en funció de tota aquesta antiguitat, arribaríem a conclusions nefastes; hi ha grups de recent creació que artísticament entenen més i millor el que estan fent en aquest món de l'havanera, que, irremeiablement, pertany a un altre molt més ampli, ric i antic, que és el de la Música.

"Nosaltres hem realitzat 70 o 80 bolos aquesta temporada (quin èxit tenim!)"

- De què serveix actuar tant (a banda de per guanyar uns diners que, d'altra banda haurien de ser més abundants i no ho són perquè hi ha grups que accepten preus que fan riure, encara que s'entén ...) si no es fa amb qualitat?.

A més, quant de temps queda, matemàticament, per intentar noves formes de concebre el gènere i assajar, si el mínim necessari per obtenir destresa i cohesió són dos dies per setmana?.

"Cadascú fa el que pot, ningú és perfecte".

- Molt possiblement, si dediquèssim el temps suficient a intentar treure partit a qualsevol havanera atractiva sortirien versions que res haurien d'envejar en música i interpretació a qualsevol "temazo" dels 40 principals. Però l'actitud general és incorporar dos o tres nous temes (?) amb guitarra i acordió, cascavells si és un Valset, al repertori i seguir interpretant el de sempre i a la manera de siempre.

"Cal treure un disc cada any!"

- Dit això anterior ...

Aquestes conviccions no són comuns, per fortuna, a tots els grups; hi ha formacions que voldrien evolucionar però no poden, malgrat ho intentin, perquè ningú es solidaritza amb ells.

És el cas, per exemple, de gent que s'esforça a oferir els temes gravats en els discs (les actuacions en directe és una altra cosa, doncs no hi ha pressupost per a músics, escenaris i coreografia, si no, ja veuríem quin gall ens cantaria) amb una qualitat creativa i una innovació dignes d'aplaudiment.

Però ... només són uns quants, la gran majoria continiem gravant una vegada i una altra el que ja tot el públic coneix. Pot afirmar algú a què ajuda això, més que a clavar un gènere en el més fosc dels futurs i en un ostracisme sense solució?

Salut!

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

I llavors, parlaren ells...